En el moment de sortir del Museu Van Gogh, el meu cor estava en realitat tranquil. Originalment, pensava que em sentiria impactat, colpit pels colors, commogut per les històries, però el que realment va quedar va ser una profunda sensació de serenor. El groc dels gira-sols no era brillant, sinó ardent; la mirada dels autoretrats no era de bogeria, sinó de viure amb intensitat. Només en estar davant dels quadres vaig entendre que no era un geni que va aparèixer de sobte, sinó una persona que, enmig del caos i la incomprensió, va continuar escollint crear. Els seus 37 anys de vida gairebé no van ser reconeguts pel mercat; però un segle després, es va convertir en la raó per la qual innombrables persones volen expressament a Amsterdam per fer-li un homenatge. Aquesta sensació de desplaçament temporal és molt impactant. L'art, en realitat, no és tècnica, sinó una sinceritat extrema. No és èxit o fracàs, sinó si "t'has entregat a tu mateix". En sortir del museu, la ciutat continuava bulliciosa, però el meu cor havia adquirit una nova profunditat. El valor de viatjar, potser, és trobar-se de sobte a un mateix en alguna sala d'exposicions.